Barri desaparegut, a fons!

Entrevistes per l'exposició Barri desaparegut_Barri imaginat

Unes setmanes abans de la inauguració de Barri desaparegut_Barri imaginat a la Casa de la Barceloneta 1761, vam posar-nos en contacte amb algunes de les protagonistes de la mostra per buscar el seu retorn. Havia passat més d’un any des del “Donants de memòria” i ens van tornar a explicar els records que tenien associats als espais al voltant dels quals girava l’exposició.

Enganxats al telèfon i prenent apunts tan ràpid com podíem, vam parlar sobre les barraques, els tinglados i els merenderos, i vam aprofitar per consultar amb elles què els semblava el tòpic de què Barcelona es va obrir al mar al 92 amb els Jocs Olímpics, una idea que travessa l’exposició.

Realitzar una exposició d’aquestes característiques a un espai com la Casa de la Barceloneta 1761 exigeix molta cura per no sobrecarregar l’espai. S’ha de fer una tasca de triatge inevitable, l’espai és limitat. Com confiem que moltes de les respostes de la Montserrat, les Núries i la Rosa tenen molt valor per seguir fent memòria de forma col·lectiva i reinterpretar la història del barri, hem decidit plasmar-les aquí.

Fotografies dels Tinglados que ens va portar la Núria L. el dia de la inauguració.

Montserrat

«El Club d’Ajedrez de la Barceloneta el va fundar el meu pare, estava al carrer Andrea Dòria, potser el número 23, que ara hi ha una casa nova.»

«El meu pare era alcalde de barri del Somorrostro. Tenia un negoci al carrer Andrea Dòria 19 (cantonada Atlàntida), i el visitaven les senyores de la conferència de san vicente de paul, de l’alta aristocràcia que feien caritat a les persones que hi vivien al Somorrostro. Els hi donaven uns vales, i el meu pare els hi canviava els vales per lo que necessitaven menos cafè; cafè no volien que els hi donessin que era un lujo, per oli, farina, pasta de sopa...»

«Les barraques les va tirar el pare d’una amiga meva, ell era cabo… a l’entrada de la Barcelona, saps que hi ha aquella gran esplanada, aquest senyor era sargento de la infanteria de marina, i jo era amiga de la filla. El seu pare a les dotze de la nit, a la una, a les dos, a l’hora de fós, anava amb una brigada de marines, saps quin són els marines?, que anaven amb una ralla al pantaló vermella. Pues amb una brigada d’aquests marines, agafaven a la gent que estava dormint i els hi destruïen les barraques. Era un home molt dolent, de molt mala llet. Llavors els hi enviaven a Misiones a Montjuïc.»

«Teniem una senyora que venia a cosir a casa, i portava una màquina portàtil, saps d’aquestes de cosir a màquina? I només una vegada la meva mare em va enviar un recado per ella i vaig tenir d’anar allà al Somorrostro jo sola. Jo ara conec a moltes persones que vivien allà. Aquella senyora vivia allà, es deia Clotilde, i estava cosint amb una candela d’això que fa tant pudor, d’oli de carburo, i jo li vaig anar a dir: “Senyora Clotilde”, perquè li deiem senyora, no?, “me ha dicho mi mamá que mañana no venga, que no tiene preparado nada para coser.” La única vegada que vaig anar al Somorrostro. Després ja vaig anar quan ja havien tirat les barraques que els varen enviar a Badalona, a San Roc.»

«El meu tiet, que va fer la guerra amb els rojos, perquè era motorista. I un dia passava pels tinglados, i el va cridar un amic, Manresa! Ell es va girar, i un cotxe que sortia dels tinglados el va embestir, va estar entre la vida i la mort, recordo això dels tinglados. Estaven tancats, i emmagatzemaven menjar i segons deien estava ple de rates.»

«Jo li deia Merenderos, a més soc família del Costa. Amb el meu marit estavem a Canarias i tots els varen tirar a terra, que volien fer la llei de costas, todo asunto de dinero. Feia molt maco, i es guanyava la vida moltes persones, de camarers, va ser una llàstima, era molt típic. La gent anava i es sentaven a la sorra, i allà sopaven, i feien tertúlies. Hi havia un que es deia l’Avión, i el Salmonete, que aquests eren més baratos, saps? Després hi havia el María, el Dos Hermanas. Jo no anava a cap, perquè com era amiga de tots em feia cosa anar a un. Tots eren bons eh, tots. Feien paelles i fritades. Havia anat el rei Juan Carlos eh, a dinar al Costa.»

«El Club Atletic també ho van tirar, que jo era sòcia, ho van tirar, estava en una barraca també, es feia natació, però no recordo si tenia piscina, crec que no, que anaven a entrenar a Montjuïc. A on està el quart de casa, la casa inclinada a la platja, allà estava el Club Atletic.»

«Em va fer pena perquè tenia moltes amistats que treballaven de camarer, de cuiner, i veure allò i tota la gent parada eh, tothom va anar al paro.»

«També varen tirar pisos, per fer una gran avinguda. A molt gent la varen fer fora del barri. A mi tampoc m’agradaria que ara em vinguessin i em fessin fora, que fa 60 anys que visc aquí.»

«Quan vaig anar amb el meu marit a passejar a la Vila Olímpica varem quedar amb la boca oberta, de veure aquelles casetes, de la calle Los Angeles. Volíem comprar-ne una però no podiem, en aquell moment valien 35 milions de pessetes. Jo amb tres criatures ni somiar-ho. De socials res.»

Núria L.

«Només recordo de petita petita, alguna vegada havia vingut amb els avis a passejar pel barri, i recordo el passeig marítim, i només recordo que arribava un punt que es tallava de cop, com si no s’hagués acabat, i venia allà que jo veia una cosa deixada, abandonada, que eren les totes les barraques. Em va quedar aquesta imatge. Estava tot urbanitzat i arribava a un punt que plaf! I s’acabava. Amb aquella idea de que allò s’havia de continuar. No era el final d’un passeig, era de moment paro i ja continuaré… literal eh.»

«Els tinglados es varen enderrocar per les olimpíades, jo visc al passeig, i ho vivia dia a dia quan enderrocaven, fins i tot recordo un que va caure tot el sostre de cop. Estaves per dins de casa cuinant, i de cop i volta senties. Booom, bom bom! Que venia al terra algo.»

«Primer varen enderrocar els tinglados, i lo que eren les portes d’entrada, que estaven pel passeig eren molt boniques, eren molt maques, eren de pedra treballades, i fins i tot recordo haver comentat a casa, potser això ho deixaran, allò que fan, deixen la porta, i hi havia una valla de ferro bonica, no era qualsevol cosa. I mira, se fue a hacer puñetas todo.»

«Per aquesta part d’aquí no podies accedir, però si entraves per la part de Colón, allò si que tu podies entrar, llavors deixaven entrar tranquil·lament, perquè jo amb els avis havia anat quan arribaven els barcos i veies aquelles grues tan enormes i descarregaven coses i tu estaves per allà, ningú et deia res. Passaves, estaves a la vora del mar, i veies les passarel·les dels barcos que pasaven per sobre. Eren gran les grues, i anaven per uns rails. Ibas a pasear por el puerto y a ver los barcos.»

«Recordo una vegada que estaven descarregant, jo no sé de que era aquell barco, però va caure de una de les bales aquestes, i en caure es va escampar i eren molt colors. va caure un plec de robes de colors, tallades totes iguales, en forma així com de triangle, i jo ho vaig agafar i allò em va agradar tant, jo era una cria petitona. Roses blaves, grogues, blanques. I allò oh! M’ho vai endur a casa amb una il·lusió, un regal que no vegis.  així que imagina si deviem estar a prop del port. Em va quedar gravat.»

«Si entraves per la part de Colón si que et deixaven entrar tranquil·lament, ningú et deia res. Recordo una vegada que estaven descarregant i va caure un bala d’aquestes plena de teles petites de colors, en forma de triangle. Jo era una cria petitona i allò oh! M’ho vai endur a casa amb una il·lusió, un regal que no vegis.»

«El nom xiringuitos va venir després, quan va haver-hi tota la moguda de les olimpiades, que els diaris li varen començar a dir xiringuitos, però no no, eren els merenderos, sempre. Tota la moguda que va haver-hi que es parlava de l’enderrocament. Aquestes paraules que treuen els diaris i es queden.»

«Anaves per aquell carrer i estaven tots els empleats y “quiere esto, y quiere lo otro” i hi havia els peixos allà, és la imatge que tinc de quan era petita. Era un carrer estret, i anaves per allà i tenia moltes llums que il·luminaven el peix per dir-ho d’alguna forma. I “quiere pasar, que no sé qué” alló, te iban llamando.»

«El barri volia obrir-se, perquè quan passava el tren a l’alçada de a on està ara el metro, el barri quedava tallat. Quan havies de sortir havies de mirar si podies sortir o no. I si havia d’entrar algo, més d’una vegada ho havia sentit que havien d’entrar bombers i no entraven, clar, perquè passava un tren, i com que era un d’aquests trens de tants vagons de carrega, que eren llargs i anaven molt a poc a poc, claro, te podías tirar allí! Pff»

«Quan vaig arribar jo aquí, tota la plaça de Pau Vila era un pàrquing de camions. I jo recordo papers enganxats per tot el barri que volien fer fora el parking de camions, i posar una plaça o el que fos.»

 

Núria B.

«Del Somorrostro recordo que les barraques quedaven lluny del barri. On queda ara més o menys l’Hospital del Mar, abaix quedava el camp de futbol del Barceloneta i més enllà les barraques. Recordo les gitanes que venien alls fora del mercat o que demanaven coses casa per casa, que la meva mare els havia donat roba del meu germà i meva de quan erem petits. És lo que recordo, però jo les barraques… pues no.»

«Els tinglados… nosaltres no podiem entrar. Els veiem cada dia al Passeig Nacional (Joan de Borbó), esperant a l’autobús 39 i el 57, o passejant. Quan amb les olimpiades van dir de tirar-los, a la gent ens feia pena que els tiressin. No eren lletjos. Molt boniques tampoc, però eren part del barri. La gent es va posar trista… I la veritat és que ara, desde que van tirar els tinglados, el barri ja no té tanta humitat. Abans, quan agafava el meu cotxe a les 5:30 del matí, que era quan sortia a treballar, me’l trobava sempre mullat, ara corre més l’aire.»

«Les barraques van desaparèixer en una nit perquè venia el Franco a Barcelona. Els tinglados van dir que era per obrir Barcelona al mar amb el tema de les Olimpiades. Fins als Jocs Olímpics Barcelona no estava oberta al mar: la platja estava bruta, no la cuidava ningú, el moll estava tapat amb els tinglados… totalment. Els de la Barceloneta anavem més a la platja. Jo estava apuntada al Club Natació Atlètic, el que ara és el Barceloneta. Els clubs estaven per on estaven els merenderos més o menys, i l’Atlètic estava al Passeig Marítim. Llavors, quan sortia de l’escola amb les amigues anàvem al Club a banyar-nos, perquè la platja no era lliure com ara, tot era privat. Els clubs i els merenderos tenien el seu tros. Però a part d’això no viviem de cara al mar, com ara fa la gent que va a passejar a la platja, a jugar…»

«L’únic que recordo dels merenderos és haver de passar per uns passadissos per arribar a la platja. Alguna vegada havia anat a algún… però no gaire, no. Després van dir que eren ilegals, que treien espai marítim… Jo aquí no entro perquè no sé. També havia banys com els Banys Orientals, que també els van treure. Dels merenderos es van queixar ells, la gent del barri no tant. El Leslie de los Sirex, que aquí li diuen Anxoveta, el seu sogre tenia el Restaurant Catalunya, que era dels de categoria. Va fer una miqueta més de força perquè sortia a la ràdio. Pero bueno, que jo no ho recordi no vol dir que no s’hagi fet res.»

 

Rosa:

«He escuchado que donde ahora está la plaza de detrás del mercado, había una escuela donde iba mucha gente del barrio, eso me han contado, pero como ahora con todo esto [el Coronavirus] hemos perdido tanto el contacto con la gente.»

«Yo llegué al barrio en el 2011 o 2012, yo no soy nacida acá, soy de Chile. Los cursos que yo hacía siempre conversábamos sobre el barrio, como casi todas han nacido aquí, siempre comentaban, y nos informábamos, pero ahora con todo esto no. Esperemos que se recupere pronto porque se echa de menos.»